Un veí molt especial

El tritó del Montseny.

Desconegut per la majoria dels habitants i visitants del Montseny, des de fa com a mínim 1 milió d'anys, amagat a la fondària d'uns pocs sots, movent-se entre les pedres i l'aigua hi viu el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi). Tot i els nombrosos estudis científics realitzats en àmbits com la botànica o l’entomologia des de fa un segle en l'àmbit de l’interès per la natura que es va desenvolupar durant la renaixença, l'inventari de diversitat biològica no incloïa l'espècie l'any 1977. No va ser fins a finals dels anys 70 que els científics es van interessar per unes curioses poblacions de tritó de torrent trobades al massís i que aleshores van ser classificades com a tritons pirinencs.

Malgrat el seu aïllament i les diferències morfològiques que existeixen entre aquestes poblacions i les de tritó pirinenc, no ha estat fins el 2005 que un estudi integrant morfologia externa, osteologia i genètica identificar-les com una espècie independent. Des del 2001 la Diputació de Barcelona ha encarregat diversos estudis per avaluar l’estat de conservació d’aquesta espècie emblemàtica.

Els tritons i les salamandres constitueixen el grup dels urodels, uns amfibis que habiten la terra des de fa 170 milions d'anys. A diferència dels seus parents més propers les granotes i els gripaus que tenen un cap gran, cos curt, extremitats posteriors generalment adaptades al salt i no presenten cua, les salamandres i els tritons tenen una arquitectura corporal adaptada a moure's mitjançant passos acompanyats d'ondulacions laterals. Un dels amfibis més característics del Montseny, la salamandra tacada n’és un bon exemple. El cap és curt, te extremitats curtes, primes i robustes, cos allargat i cilíndric acabat en una cua llarga. Tan les salamandres com els tritons presenten una larva, que en les espècies del país és aquàtica comparativament molt més similar a l'adult que en el cas dels cap-grossos de les granotes i gripaus.

Tot i que les paraules salamandra i tritó són una simplificació de la varietat de morfologies i d'estil de vides, en el context del nostre territori les salamandres són fonamentalment animals de vida terrestre que es mouen de nit pel terra dels boscs humits enmig de la fullaraca, la molsa i el terra. Desprès de copular les femelles efectuen migracions a l'aigua per reproduir-se i no són gaire bones nedadores, evitant les aigües fondes. Ocasionalment es poden veure parcialment submergides a l'aigua quan l'ambient és sec, però habitualment s'amaguen en caus. Els tritons són força més aquàtics. Durant el període reproductors els adults habiten medis aquàtics de diverses característiques, bàsicament aigües entollades o amb força corrent segons les espècies. Aquí, es reprodueixen i s'alimenten fins que a finals de primavera surten de l'aigua. En aquesta part de la seva activitat anual duen una vida terrestre molt discreta alimentant-se durant les nits humides. El fet de ser més aquàtics fa que els tritons tenen una cua comprimida lateralment per propulsar-se durant la natació mentre que les salamandres tenen una cua de secció cilíndrica.
El tritó del Montseny, és l'espècie més propera al tritó pirinenc, perquè ambdues espècies provenen d'una espècie ancestral que en base a les dades genètiques actuals hauria viscut versemblantment fa 1.5 milions d'anys. Probablement el descens de la temperatura que es va produir durant alguna de les primeres glaciacions va trencar l’espècie ancestral en dos grups de poblacions separades i aïllades que van començar a evolucionar fins a convertires en els actuals tritons pirinenc i del Montseny. Aquestes dues espècies estan molt ben adaptades a viure en aigües amb molta corrent i fredes que contenen força oxigen. Habiten doncs, torrents, rieres, rierols i en alguns casos llacs d'alta muntanya. L'espècie del Montseny és petita. La seva longitud no supera els 11 cm. El cap és aplanat, amb els ulls petits i una boca no gaire grans, les extremitats estan ben desenvolupades, curtes i primes i la cua esta comprimida lateralment. El cos està cobert en la seva superfície dorsal d'unes protuberàncies queratinitzades. La pigmentació dorsal és de color bru amb tonalitats xocolatades i alguns individus mostren unes taquetes de forma irregular de pigmentació groc tènue que es poden observar sobretot als flancs de la cua i més rarament als flancs del cos. La coloració ventral és de coloració crema més estesa en les femelles que en els mascles. En aquests, apareix un mosaic de puntets grisos de diferent tonalitat que es troba especialment a la part anterior del ventre. És força característic de l'espècie la presència d'una taca de color marfil entre la gola i la part anterior de ventre. Les diferències entre els dos sexes es poden observar en l'aspecte més robust dels mascles i la seva cua més alta, a més de les diferències en pigmentació ventral abans observades, però com en l'espècie pirinenca la morfologia cloacal és distinta. Les femelles tenen a la base de la cua una protuberància cilíndrica a la punta de la qual hi ha l'orifici cloacal, mentre que els mascles tenen la base de la cua abombada.
Fins ara no s'ha trobat els ous que similarment a l'espècie pirinenca es dipositen dins escletxes a les pedres submergides. Les larves són molt similars en morfologia al tritó pirinenc. Cap aplanat, cos i cua allargada amb la pigmentació molt semblant a la dels adults, però amb la pell completament llisa..

El tritó del Montseny habita una àrea de menys de 40 km quadrats i ha estat trobat dins 7 sots amb molta pendent, llera pedregosa, higroperíode temporal amb sequera estival situats dins masses forestals de faig i alzinar entre els 600 i els 1200 m d'altitud. Amb tot, no és impossible al seva presència a altres punts del Montseny. Les poblacions de tritó pirinenc més properes es troben al nord de les Guilleries a Osor, per tant aquesta darrera espècie no habita el Montseny.

No es coneixen gaires detalls sobre el comportament i la biologia del tritó del Montseny. Sembla que l'espècie presenta dos períodes d'inactivitat, l'hivern degut a les temperatures molt baixes i l'altre a l'estiu quan les elevades temperatures i el descens del nivell d'aigua superficial obliguen els individus a restar inactius. El percentatge de mascles respecte de les femelles sembla variar al llarg d’aquest període d’activitat. S'han observat individus copulant a la primavera i la tardor. El mascle enrotlla la seva cua al voltant de la femella per immobilitzar-la, superposa la seva obertura cloacal amb la de la femella transferint directament un paquet dins el qual hi ha l'esperma. Els tritons es mouen lentament pel fons del torrents cercant menjar com larves de salamandres o d'invertebrats aquàtics introduint la punta del musell sota les pedres o a esquerdes. Quan és molestat neda ràpidament fins desaparèixer sota les pedres. Però si s'el captura secreten una substància mucosa i blanquinosa que te un color fort i tot i que no se sap si pot ser tòxica, deu fer-los menys agradables al gust. Alguns individus s'enrotllen potser per dificultar la seva captura. També es poden observar tritons immòbils en indrets on la corrent és forta, potser per oxigenar-se millor. A diferència de l'espècie pirinenca els individus joves no semblen abandonar l'aigua i dur una vida terrestre. Es tractaria per tant d'una espècie exclusivament aquàtica. Aquest fet és important perquè condiciona que el flux d’individus s’ha de dur a terme seguint les conques hidrològiques que en els seus trams baixos presenten temperatures excessivament elevades o peixos. Això es tradueix doncs, en un aïllament entre les poblacions..

El tritó del Montseny, es troba greument amenaçat, atès que la seva distribució mundial és molt reduïda i està fragmentada en forma de poblacions relativament aïllades en cada torrent i separades en les dues bandes de la Tordera on es troba. Tanmateix, els estudis inicials mostren que en total la població mundial no superaria els 1500 tritons adults. La supervivència d'aquesta espècie està íntimament lligada a la conservació dels medis aquàtics, però també de les masses forestals que les envolten. Hi ha catàstrofes naturals com els incendis causats per llamps o les riuades provocades per pluges torrencials que poden provocar extincions de poblacions. A nivell humà l'assecament dels torrents, la contaminació química de les aigües, la interrupció o modificació de la llera dels torrents per construcció de pistes forestals o la tala abusiva constitueixen importants amenaces a curt termini. Si bé no es poden preveure amb exactitud els seus efectes, el canvi climàtic també pot afectar el tritó del Montseny a llarg termini. Al llarg del darrer segle la temperatura al Montseny ha augmentat en 1,5 º. Això està mediterraneitzant el clima, assecant el Montseny, pot provocar una major intemporalitat en el règim de pluges, però també pot contribuir a reduir l'extensió de la fageda, el bosc que pot mantenir millor un microclima humit als seus hàbitat. Actualment, la recerca en matèria de conservació es centra en conèixer millor la distribució de l'espècie, dur a terme un monitoratge a llarg termini d'una de les seves poblacions i avaluar la viabilitat de la cria en captivitat.