9 d’abr. 2008

L'arbre de la vida

No sóc un gran coneixedor de les normatives que regeixen el nostre entorn. No tinc clares moltes de les normes o lleis a que sotmetem allò que ens envolta. Si he de ser sincer, no tinc clara ni la diferència entre lleis i normes. No soc un amant de les regles, ni gran posseïdor de la veritat absoluta i per tant no soc ningú per a jutjar el que es més o el que és menys legítim a ulls del bon fer que ens marquen els nostres estatuts.

Del que si que soc coneixedor és d’allò q puc veure i sentir. Sóc coneixedor del meu entorn, del meu hàbitat. No sé quina llei física mou aquella brisa que em fa sentir viu quan camino entre els arbres del bosc. Però sé que aquella brisa porta vida.

No sé quina normativa regeix la relació que hom té amb l’entorn a la nostra zona, és dir, Sant Antoni, Sant Pere i Cardedeu. Ni idea, ni me la he mirat ni ho faré. Però el que veig dia rere dia és que cada cop hi ha menys arbres, més asfalt i una degradació palpable del nostre entorn.

Camins d’asfalt negre i lluent que no porten en lloc, deixalles i runes deixades a zones verdes, camins plens de sots, la merda escampada per terra aquí si i allí també, cotxes que dia rere dia s’esforcen per batre rècords de velocitat al nostre carrer ‘major’... Podria continuar amb un fotiment de mencions a coses que probablement estareu confirmant al vostre subconscient. Però no és el meu objectiu en aquest article.

El que vull transmetre, és que en aquesta carrera desbocada cap a la degradació de casa nostra, nosaltres encara podem empènyer una micona cap a la restitució de com a mínim una petita part d’aquest entorn malmès. Com? Senzill. Ja fa un temps es va escriure en aquest blog un article que proposava la excel·lent idea de plantar un arbre al jardí (o no al jardí) però com moltes altres coses, això és un blog, les coses van cap a ‘mensajes antiguos’ i nosaltres som moderns i ens va la immediatesa del moment.

Vull recuperar aquella proposta. I vull reeditar-la. Cony, planteu un arbre!

No costa res, pot ser un acte familiar o una excusa per a tornar-se a embrutar les mans de terra. Ompliu-vos les ungles de terra marró, agafeu aquella pala que teniu al garatge, feu un sot! Aquest cap de setmana, demà, ara no que fa fred. Feu-ho, demostreu que no sou lectors passius i moderns súper plens d’estrès. Envieu una foto del vostre arbolito! Perdoneu la eufòria.

No tinc ni idea de quin és el preu d’un arbre crescudet, però segurament sempre n’hi haurà algun que s’ajusti al nostre pressupost.

No us preocupeu per les arrels, se de bona mà que algunes espècies com la olivera, son molt tolerants a viure amb les arrels confinades en espais reduïts. M’han parlat de caixons de maons que impedeixen el creixement descontrolat de les arrels i salvaguarden la seguretat de les nostres antigament plenes cisternes.

Ànim.

Biopungoles

8 comentaris:

Fenridal ha dit...

See Please Here

Pung positiu ha dit...

Tot un missatge i una gran idea....enhorabona

Pungnou ha dit...

Una entranyable proposta a tenir en compte!!!

Algoritme ha dit...

Bon article....llàstima que ens manqui aigua

Nth ha dit...

Les espècias d'arbre autóctones, com la que s'ha mencionat, la olivera, ja estàn adaptades a manques d'aigua molt prolongades. No tot es qüestió de regar molt. Mireu els boscos què plens d'arbres, i ningú els rega.

Anònim ha dit...

On al final creixera un arbre es entre els cubells d'escombraries que hi ha al costat de les pistes de tenis. Segur que entre tanta merda, caurà algun pinyol a terra i germinarà.

Anònim ha dit...

Jo recolzo la idea!!

Anònim ha dit...

Lo dels contenidors d'escombraries i la porqueria que s'acumula als voltants és vergonyós e insalubre....hauriem de denunciar a sanitat....