20 de febr. 2011

Canvio vermut a la terrassa d'un bar de la diagonal, pel meu jardí de Les Pungoles

No hi ha dubte que encara hi ha gent que es planteja aquest dilema, tot i que em resulta extrany el dubte. Jo he sigut dels afortunats dels anys 90, que van crèixer fent cabanes als boscos dels voltants de Les Pungoles, perseguint gats i partint pinyons, just abans que les urbanitzacions i les segones residències anessin morint com a tals. Però tot i ser èpoques pretèrites, no m'entra al cap, com hi han pares que prefereixen veure els seus fills, un dissabte de febrer, sentats en una terrassa de la diagonal, aprop dels centres comercials, envoltats d'asfalt i formigó, que veure'ls còrrer pel jardí de la casa pungolera o anant en bicicleta visquent aventures, tenin l'opció factible de fer-ho.

Suposo que jo soc de la generació perduda, que encara valora el fet de veure els teus fills crèixer entre la natura, esquivant gallines de les granjes pels camins per anar a buscar el pà calent al forn de la Lola, i disfrutant d'una carn a la brasa amb la família, mentre el gos corre al voltant de la gent, esperant les sobres.

Deixeu-me escollir el que em va fer així, i que els meus fills vinguin dissabte a Les Pungoles...

6 comentaris:

Per SPectiVa ha dit...

El millor que he viscut, suposo que com tu, han estat aquells llargs estius dels 70, 80 i 90. Per aixó som els darrers mohicans, dinosaures d'una manera de viure que no es repetirà malauradament per als nostres fills.

Curios la fixació d'aquesta nostra generació en fer cabanyes...

Israel Sugrañes ha dit...

Erem aquells que ens movíem pels boscos tot el dia....la millor forma de jugar.

Salva Bagunyà ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
club de btt "ELS TRENCACAMES" ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
alfons sugrañes ha dit...

Ereu i sou una bona generació.La prova de aixó es aquest propi Blog.
Estem orgullossos de tots aquells que feieu cabanes al bosc.
No canvieu.

Anònim ha dit...

Jo també sóc d´aquella super generació , bicis,cabanes,piscina,nits llargues,.... i ara visc allà on he gaudit tant . Una abraçada